Article de Marc Macià, portaveu de la Secció Sindical de la UGT a la Universitat de Lleida
El curs universitari 2023-24 ha arribat al final, però els reptes segueixen a sobre de la taula. Al Consell de Govern del juny, la Universitat de Lleida aprovava els contractes del curs 2024-25 i la realitat segueix el patró de precarietat i abús de temporalitat que hem vist en anys anteriors.
Repassem les dades: Dels aproximadament 1.200 contractes de professorat laboral de la UdL, més de 600 corresponen a professorat associat, dels quals al voltant de 120 impartiran entre 12 i 18 crèdits. Una dedicació equivalent a molts temps complets amb reducció docent. Unes xifres una mica menors que d’altres cursos però igualment escandaloses, ja que la majoria d’aquest professorat cobrarà entre 100€ i 600€.
A aquest professorat temporal cal sumar-hi el professorat associat de l’àmbit sanitari, que tenen una dedicació complementària a la seva vinculació als serveis de salut, però que sovint també implica precarietat amb classes fora de l’horari laboral de la seva feina principal i uns salaris com a associats als quals no se’ls permet assolir categories superiors perquè es considera que ja estan prou ben pagats a la seva feina externa. Parlin amb metges, infermers o psicòlegs i ja els hi diran què en pensen d’això.
Finalment, al total de professorat a temps parcial encara caldrà sumar-hi un centenar de professors substituts, doblant la xifra del curs actual, alguns impartint fins a 24 crèdits, una figura que ja estem veient que s’utilitzarà com el nou contracte precari.
Aquestes són unes xifres que, n’estic segur, no satisfan a ningú, però potser algú hauria de posar fil a l’agulla per trobar la solució.
La nova llei d’universitats, la LOSU, ara mateix sotmesa a una moratòria per a la seva aplicació, estableix un màxim del 8% per al còmput total de la temporalitat a les universitats públiques. I al pas que anem, estarem molts anys per arribar a aquesta xifra, si és que s’hi arriba mai. La responsabilitat no només és dels equips de govern de les universitats, que també, sinó que cal tenir en compte que la llei parla d’una inversió pressupostària en l’àmbit d’universitats que arribi a l’1% del PIB. Si fem el càlcul pel cas català, estem a anys llum de distància. Els darrers pressupostos aprovats invertien 1.500 milions d’euros al Departament de Recerca i Universitats, és a dir, no arribem ni al 0,5% del PIB català
Fan falta molts més diners que caldria invertir urgentment a acabar amb la precarització de milers de llocs de treball, rejovenir la plantilla, consolidar el personal precari amb contractes dignes, recuperar l’escut social, feminitzar la plantilla (actualment només un 20% de les catedràtiques de la UdL són dones, i només un 16% de professores estan liderant projectes finançats), desenvolupar mecanismes de major transparència, rendiment de comptes i democràcia interna, a més de recuperar el quart any per al personal docent i investigador en formació, entre altres deures pendents.
La Universitat de Lleida hauria de contribuir a empènyer en aquesta direcció, participant d’un profund procés de reforma de les universitats catalanes, com ja ha endegat la reforma dels seus estatuts, que esperem que acabi amb un text d’alt contingut social i on el benestar dels treballadors i treballadores de la institució estigui al centre de la sensibilitat en la gestió i la presa de decisions. Si no és així, no valdrà la pena aprovar-los.
Així mateix, més d’hora que tard, el Govern de la Generalitat haurà d’iniciar el procés de reforma de la Llei d’Universitats de Catalunya (LUC) i des de Lleida hi pot haver una contribució decisiva vers un model descentralitzat, no només entre Barcelona i el país, sinó també entre Lleida i el Ponent català. Cal ser valent, cal tenir empenta i cal tenir un projecte de futur on la millora de les condicions de vida de la població de l’àmbit territorial d’actuació de la UdL estigui al centre dels objectius de la institució. Només així podrem mirar el futur amb optimisme i llegar en les generacions futures la responsabilitat de prendre el relleu quan li arribi el seu torn.
