Article de Josep Mª Ibáñez, secretari de l’àmbit Educació de la UGT-Serveis Públics de les Terres de Lleida
Quan comença un nou curs sempre es fa amb moltes ganes i il·lusió, tant per famílies com per docents, alumnes i, evidentment, també pel Departament d’Educació. L’inici del curs escolar suposa una injecció de moral important perquè va ple de bones intencions expressades a bombo i plateret pel mateix Departament. No recordo un inici de curs escolar que hagi estat diferent. No obstant, quan el curs comença a rodar es tornen a veure les mancances de sempre.
El curs 25/26 comença amb una manca de recursos important que arrosseguem des de fa anys. Als centres educatius falten més professionals, falten tècnics integradors socials, falten educadors, vetlladors, auxiliars d’educació especial i administratius. No hi ha centre que visitem que no ens demanin per aquestes figures. I per què? Doncs perquè fan una feina que avui dia és necessària per a donar suport al docent en les tasques més específiques que no pot abordar.
Però no acaba aquí la crua realitat del personal docent. Aquí entra en joc la salut mental dels treballadors i treballadores de l’educació. És molta la càrrega psicològica que tenen: alumnes, famílies, professionals dins del centre i del departament, formacions… Tot enlluernat per un magma de burocràcia que cada vegada més el docent no pot assumir per si sol, amb tot el que això suposa per a la nostra salut. D’aquí que la figura del psicòleg cada vegada sigui més sol·licitada als centres escolars, tant per l’alumnat com pels mateixos professionals. Amb tot, la professió docent acaba sent una feina mal pagada. En recents estudis realitzats pel nostre sindicat, es veu que som el col·lectiu pitjor pagat en comparació amb altres docents de l’Estat, amb l’agreujant que també vivim en una de les comunitats autònomes on la vida és més cara.
Senyors i senyores del Departament, dels Serveis Territorials, Sra. Consellera, en tot inici de curs les ganes de millorar per part de totes i tots sempre hi són. Però, si amb tot l’anteriorment esmentat, hi sumem que amb segons quins temes no val l’equidistància i si hi ha una agressió a un docent, el Departament ha de demostrar públicament i amb fermesa el seu suport. És com el genocidi que s’està perpetrant contra el poble palestí. Si els centres educatius i la resta de comunitat educativa volen mostrar el seu rebuig explícit, tenen tot el dret constitucional a expressar-lo.
Per tant, ja veieu que en aquest calaix de sastre potser caldria que el Departament comencés a tractar els temes a poc a poc i un per un, negociant i arribant a acords, tot fent possible que al començament del curs que ve parlem d’altres coses o de res. Qui sap?
