Article de Joana Mor, secretària general de la UGT-Terres de Lleida
Ens trobem davant d’un nou Primer de Maig en un context global marcat per la guerra, la incertesa i l’augment de les desigualtats. No podem normalitzar la violència ni mirar cap a una altra banda mentre es destrueixen vides. Però tampoc podem oblidar que allò que passa al món té conseqüències directes aquí: en el cost de la vida, en els preus de l’energia, en els aliments i, en definitiva, en la butxaca de les persones treballadores.
A Lleida, aquesta realitat es tradueix en dificultats creixents per arribar a final de mes, en precarietat laboral i en manca d’oportunitats. També en un sistema de dependència que no sempre dona resposta a les necessitats reals. Un exemple clar el trobem a les residències Balàfia 1 i 2, on les treballadores i treballadors es troben en un buit inacceptable, sense un conveni clar d’aplicació i amb desigualtats dins del mateix centre. Aquesta situació evidencia el fracàs d’un model de cures que no garanteix drets a qui precisament té la responsabilitat de cuidar.
No es tracta només de salaris o jornades. Parlem de dignitat. Parlem de reconèixer la feina de sectors essencials que continuen sent invisibilitzats i precaritzats. Com també passa en altres àmbits, amb convenis que situen les persones treballadores del territori en pitjors condicions que en altres llocs per fer la mateixa feina. Un exemple clar el troben en el sector del transport d’autobusos, on els treballadors i treballadores del nostre territori cobren menys que en altres punts de Catalunya per fer la mateixa feina.
En el fons, el que està en joc és una idea molt bàsica, però avui més vigent que mai: treballar ha de servir per viure, no per sobreviure.
Davant d’això, el sindicalisme és més necessari que mai. Els drets que avui tenim no són fruit de la casualitat, sinó de la lluita col·lectiva. I els reptes que tenim al davant —la digitalització, l’emergència climàtica o l’accés a l’habitatge— exigeixen respostes valentes que posin les persones al centre.
També cal plantar cara als discursos que volen dividir-nos. La desigualtat no neix de les persones més vulnerables, sinó d’un model que prioritza el benefici per sobre de la vida.
Aquest Primer de Maig és, sobretot, una crida. A sortir al carrer, a organitzar-nos i a defensar els nostres drets. Perquè sense drets laborals no hi ha democràcia real. I perquè només des de la mobilització col·lectiva podrem construir una societat més justa, digna i igualitària.
